Història

Els primers indicis de la presència humana a les Illes Balears, probablement d'origen oriental, se situen entorn de 3.500-3.000 a.C. El seu arrelament donarà lloc a la denominada cultura pretalaiòtica. L'arribada de nous pobladors obre el període talaiòtic (1500 a 123 a.C.) que finalitza amb la conquesta romana. L'època talaiòtica es desenvolupa a les Illes Balears en sentit estricte (Mallorca i Menorca), mentre les Illes Pitiüses (Eivissa i Formentera) en resten al marge.

Les Illes Balears foren afectades per l'activitat comercial i colonitzadora dels grecs i dels fenicis, amb incidància especial a les zones costaneres de contactes. En el procés de domini de la Mediterrània Occidental, Roma invadí i conquestà les Illes Balears el 123 a.C. L'arxipèlag passà, per primera vegada, a dependre d'un poder exterior.

El 455, els vàndals ocuparen les Illes Balears. Poc després de l'any 534, foren conquistades per les tropes de Justinià i integrades a l'imperi de Bizanci. La crisi econòmica i demogràfica de les Illes Balears, al llarg dels segle VII al IX, les exposa de forma creixent als atacs exteriors. Després d'una etapa d'incurions, l'emirat de Còrdova les ocupà. El període islàmic de les Illes Balears (segles X-XIII) signifiquen la seva incorporació a una civilització diferent, tant a nivell religiós com cultural.

La conquesta de Mallorca el 1229 per Jaume I i la de Menorca el 1287 per Alfons III van significar la incorporació de les Illes Balears al món occidental cristià. Immediatament després de la conquesta de Mallorca, Jaume I va crear el Regne de Mallorca en el si de la Corona dAragó. Com succeïa en la resta de territoris de la Corona (Catalunya i Aragó) i com passaria posteriorment en el Regne de València, el govern del Regne de Mallorca es va basar en una sobirania compartida entre el rei i els representants dels diferents estaments. Aquests últims fins al 1715 van ser elegits per diversos mecanismes, òbviament cap de semblant als actuals usos democràtics. Cal destacar per la seva llarga vigència (1447-1715) el règim dinsaculació: les persones considerades idònies pel virrei (agent suprem del rei) eren sortejades per determinar qui exerciria els càrrecs en representació dels estaments del Regne: cavallers (noblesa), ciutadans (baixa noblesa; cal no confondre aquest concepte estamental amb el dhabitants de la ciutat), mercaders, menestrals i forans (habitants de les viles). Daquesta manera es cobrien els càrrecs de jurats, màxims representants del Regne. Hi havia sis jurats, tots ells dels estaments urbans. A la sort també selegien els representants del Gran i General Consell, assemblea deliberativa del Regne i que entre altres coses assessorava els jurats i aprovava o no les seves propostes de govern i administració interna del Regne. Cadascun dels estaments del Regne, incloent-hi els forans, tenien representació en el Gran i General Consell. Aquest sistema va continuar vigent fins al Decret de Nova Planta (1715), després de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió espanyola. Com va ocórrer a Catalunya, Aragó i València, la major part del dret públic i les institucions anteriors van ser eliminats. Menorca, sota domini britànic, va mantenir les seves institucions forals, encara que controlades per les autoritats britàniques. Després del Decret de Nova Planta, el sistema de govern es va basar en el capità general, representant del rei que substituïa els antics virreis, i en la Reial Audiència, amb facultats de justícia, però també de govern. Van desaparèixer per tant els jurats i el Gran i General Consell. Per al govern específic de la capital, des de llavors Palma de Mallorca en lloc del nom tradicional de Ciutat de Mallorca, es va crear lAjuntament, del qual formarà part exclusivament la noblesa local i que presidirà i controlarà, com en la resta dEspanya, un delegat reial anomenat corregidor. Aquest va ser el final del Regne de Mallorca creat per Jaume I en el si de la Corona dAragó. També va ser aquesta la fi de la participació política dels estaments no nobles; per la seva banda, els estaments nobles (cavallers i ciutadans) només participarien en la gestió de lAjuntament de Palma i sota la vigilància del corregidor. Es pot dir que labsolutisme regi va eliminar la participació dels estaments del Regne en el govern daquest.

Amb la Diputació Provincial de Balears (1812-1978) les Illes foren sotmeses a una institució centralista, en el marc d'una Espanya que aspirava a transformar-se en un Estat unitari a imitació de França. La llengua catalana fou exclosa de l'administració pública, de l'ensenyament, del notariat i de la vida comercial. Amb la II República (1931) s'intentà, sense èxit, aprovar un Estatut d'Autonomia per a les Illes Balears. La Dictadura de Franco (1936-1975) significà l'enduriment del centralisme polític i de la persecució de la llengua catalana a les Illes Balears.

La restauració democràtica, exemplificada en la Constitució Espanyola (1978) permeté l'aprovació, primer, del règim preautonòmic -amb la desparició de la Diputació Provincial de Balears- integrat pel Consell General Interinsular i els Consells Insulars de Mallorca, de Menorca i d'Eivissa i Formentera (1978). El 1983, fou aprovat l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i se celebraren les primeres eleccions autonòmiques. D'aleshores ençà, l'autogovern de les Illes Balears s'ha incrementat amb competències com Educació, Sanitat i d'altres. El sistema institucional de les Illes Balears és format pel Parlament, el President i el Govern. Els Consells Insulars són les institucions de govern de cada illa.

Bibliografia:

SANTAMARÍA ARÁNDEZ, Álvaro. En torno a la evolución del modelo de sociedad en el Reino de Mallorca (s.XIII-XVIII), Estudis Baleàrics, núm. 3 (1981).
BELENGUER CEBRIÀ, Ernest (Dr.). Història de les Illes Balears, Ed. 62, vol. II i III, Barcelona, 2004.

Presidents de les Illes Balears

Preautonomia

Jeroni Albertí Picornell (1979-82)
Francesc Tutzó Bennàsser (1982-83)

Autonomia

Gabriel Cañellas Fons (1983-1995)
Cristòfol Soler Cladera (1995-1996)
Jaume Matas Palou (1996-1999)
Francesc Antich Oliver (1999-2003)
Jaume Matas Palou (2003-2007)
Francesc Antich Oliver (2007-2011)
José Ramón Bauzá Díaz (2011-2015)
Francina Armengol Socias (des de 2015)